Per ser lliure, pel Pere i el Manel

Jo vaig començar a fumar a 14 anys. Tenia el permís i consentiment del meu pare. Per ell, fumar era tot un plaer i un ritual. Ho considerava un moment important i un acte social. Per aquest motiu, volia que ho compartíssim i que no ho féssim d’amagat. No teníem molts diners i per tant, fumar va ser sempre molt dosificat i sempre convençuts que nosaltres triàvem el moment. Nosaltres decidíem.

Quan vaig anar a la Universitat, anys 70, va ser quan ja vaig augmentar la meva activitat fumadora. Per què socialment era un signa evident de dona amb idees pròpies i també pels nervis. Aquí va ser quan ja vaig perdre la meva capacitat de decidir el quan i el moment. Sóc farmacèutica i per tant he tingut accés a les informacions que a poc a poc hem anat sabent del tabac i de les seves conseqüències. En la meva època juvenil estaven de moda les noves drogues com LSD, heroïna, i ningú es pensava que el tabac era tant o més additiu i dolent per la salut com l’heroïna i menys tractar-lo com a una droga. Amb el temps, vaig perdre dos amics per culpa d’un càncer de pulmó, tots fumàvem REX i no gaires cigarretes. Érem consumidors socials, equilibrats i dosificats. Jo fumava 5 cigarretes al dia i em pensava que no era una addicta ni una malalta. Eren els meus 5 moments del dia per mi. El meus moments de plaer. M’agradava fumar. Ho tenia controlat. Desconeixíem tot el que ara sabem, estàvem a la inòpia, i fumava amb els fills al costat, en llocs tancats i fins hi tot a la feina. La mort dels meus amics, hem va fer veure moltes coses que fins aleshores no havia volgut veure. Vaig estudiar el tema i vaig adonar-me que jo era una addicta, de baix consum però addicta. Sempre tenia mal de coll, en la meva bossa, hi havia el REX i la Lizipaina, no podia viure sense ells. Sempre estava nerviosa quan arribava l’hora de fer la meva cigarreta, i si un fill, una trucada o la feina, em feina endarrerir aquells moments, hem posava com una moto. Vaig veure que jo no controlava, ni que tampoc era lliure. Aquelles cigarretes em tenien ben atrapada. Amb tot el dolor del meu cor, per què eren els meus moments i tenia por de perdre’ls, vaig dir que no fumaria més. Ho vaig fer sola, sense cap ajuda. Bé, sabia algunes coses que havia estudiat i el que podia fer per evitar els moments de crisi. Reconec que ara no ho faria, però en aquell moment a mi em va anar molt bé. Vaig substituir plaer per un altre plaer. Em vaig tirar a les galetes de mantega daneses. Que bones!! Van ser un bon substitut. Quin plaer!! Evidentment em vaig engreixar però després ja ho vaig regularitzar. Tot al seu temps. Ja fa més de 30 anys que no fumo. Sóc molt feliç. Aconseguir deixar-ho i ser lliure és el que més em va motivar, a mes a més el record dels meus amics que sempre eren presents en els moments de crisi i tos menjàvem galetes, va ser d’una gran ajuda. Pel Pere i pel Manel, va el meu agraïment i se que ells m’han ajudat molt a veure hi clar el que em convenia.

Montse Moral

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (10 votes, average: 4.00 out of 5)
Loading...