PER A TU

Al 1992 va morir la meva mare de càncer, provocat pel tabac. Han passat anys i encara ploro.
Jo vaig fer l’únic que sabia fer: fumar. Menjar fum i porqueries, ennegrir els meus pulmons perquè la vida per a mi ja havia acabat. S’havia anat de mi el meu bastó, la meva referència.
El temps atura el turment. Et va posant il·lusions que et distruen de greus ferides: l’amor, la feina, els fills.
El 2000 va ser el dia en què tot es va aturar, sobretot l’aire: no el notava, no podia respirar. On era, perquè no el notava? Urgències, metges, pulmons podrits.
Faré disset anys que vaig deixar de fumar perquè vaig sentir pànic, perquè em vam dir que el següent podria ser un càncer. I jo no volia morir, almenys no per culpa del tabac.
No va ser fàcil, va ser horrible. Dur, interminable. La meva dependència brutal. Massa components enganxosos també.
Estic orgullosa. Aquest escrit és per a ella, perquè jo sé que ha d’estar orgullosa del meu esforç. El tabac és una porqueria que no es mereix que s’emporti a ningú.

Emma Sánchez Ibañez

1 Star2 Stars3 Stars4 Stars5 Stars (8 votes, average: 3.50 out of 5)
Loading...